Biografia

Josep Canudas i Busquets

 

Parlar de l’aviació catalana —almenys fins el 1939— és com parlar de Josep Canudas, i parlar de Josep Canudas és com parlar de l’aviació. Així, doncs, seria debades, en aquesta breu introducció, intentar obviar aquest tema.
Encara adolescent, en Canudas començà a participar, com a espectador entusiasta, a les primeres proves i mani­festacions d’aquest esport al nostre país, i molt aviat s’hi llençà de valent com a periodista, divulgador, organitza­dor, pilot, etc. No cal que continuï. El llibre que teniu a les mans ho explica a bastament... Però no pas al final de la seva vida, ni fins al moment en què escrivia aquestes memòries. La postguerra comenta que ensorrà la nostra na­ció, abocà a la diàspora centenars de milers de catalans i destruí tants projectes i realitats, estroncà radicalment els contactes immediats de Josep Canudas amb l’aviació cata­lana.
Durant la guerra, Canudas continuà al servei de l’avia­ció i de la Generalitat. Incorporat a l’aviació militar, pros­seguí el seu mestratge a l’escola de l’aeroport del Prat i féu alguns serveis com a pilot d’enllaç al front d’Aragó i de l’Ebre. Aquest període no fou inclòs en questes memòries pel seu autor perquè, tenint la intenció de publicar-les en l’època franquista, va considerar que li hauria pogut crear més d’una dificultat. Per això va cloure el llibre al mo­ment de l’esclat de la conflagració bèl·lica. Algunes altres autocensures —que algun lector d’aquella generació amb bona memòria potser podrà detectar-hi— són evident­ment, degudes a aquest mateix temor, com Josep Canudas ens havia contat més d’una vegada. Tanmateix, aquestes mancances conscients —tot i que no volgudes per l’autor— no disminueixen gens ni mica el valor històric i documental d’aquest llibre, i formen part inseparable de la nostra tràgica història moderna.
Un cop a l’exili —França, Cuba, República Dominica­na, Mèxic, USA, Canadà i altre cop USA— no deixà mai de pensar —i de treballar sempre que les circumstàncies li ho permeteren— en i per a l’aviació: a Nova York fou director durant uns anys de la revista aèria Aviaçión, que es publicava en espanyol per als països de Sud-Amèrica, i a Montreal treballà fins que el jubilaren a la Internatio­nal Civil Aviation Organisation (ICAO). No cal dir que tant als Estats Units com al Canadà, quan pogué assegurar-se mínimament la subsistència, tornà a freqüen­tar els aero- clubs i a volar.
Ja jubilat cercà la tranquil·litat a Suïssa i visqué amb la seva muller una vida senzilla i recollida a Fribourg, on acabà aquestes memòries i féu algunes col·laboracions so­bre temes aeronàutics a la Gran Enciclopèdia Catalana. Hi morí pel juny de 1975.
Canudas dedicà tota la seva vida a tres grans amors:
Catalunya, l’aviació i la seva muller, Pepa, i fins a la mort els fou fidel. Un amor profund per Catalunya —amb aquest mot habitual incloïa tots els Països Catalans—, que s’obria en un respecte i interès per tots els altres pobles del món; un amor
profund per l’aviació que no reduïa a la simple màquina ni al desfici per la velocitat i el risc, sinó que l’eixamplava en una filosofia simple i profunda, ple­na de poesia; i un profund, profundíssim amor a l’espo­sa, l’únic dels tres amors que pogué tenir al seu costat i gaudir-ne fins al darrer moment de la seva vida.
El seu interès per les coses aeronàutiques no es limitava a les qüestions exclusivament esportives, tècniques, de mitjà de transport, etc, sinó que s’ampliava a tot allò que estigués relacionat amb la superació de la llei de la grave­tat, des de la vella llegenda d’ícar, passant pels globus aerostàtics, els dirigibles, el vol a vela, l’aeromodelisme... L’encantava fer volar avions fets de paper de diari i era un entusiasta de fer volar l’estel. Ens n’havia fet bones de­mostracions als nebots quan encara érem quitxalla. Ja a Suïssa em contava que als anys quaranta, vivint a l’Hava­na, el Centre Català volia celebrar com cada any la diada del 27 d’abril a l’ermita de la Mare de Déu de Montserrat. Però aquell any havia sorgit un escull que indignava i preocupava tothom: per raons de diplomàcia i de bones relacions entre els governs cubà i espanyol, per primera ve­gada no podrien fer onejar la bandera quatribarrada als jardins annexos a l’ermita, on s’havia de fer la festa. Sense dir res a ningú, la vigília a can Canudas es treballà de va­lent. I aquell 27 d’abril els catalans de l’Havana pogueren celebrar la diada tal como tothom desitjava. Des de fora del recinte propietat de l’ermita, en Canudas aixecà un es­tel amb la bandera prohibida a la cua. No hi havia res a dir. S’havia respectat l’ordre oficial i la senyera catalana voleiava no dins, però sí damunt del recinte.
Deixant de banda les anècdotes —me n’havia conta­des a centenars durant les visites que li havia fet a Fribourg— un altre aspecte de l’aviació catalana que no podia entrar en aquestes memòries, però que em sembla oportú d’esmentar en aquesta introducció per l’interès històric que té, és la participació dels pilots catalans a la segona guerra mundial al servei dels aliats. A tall d’exem­ple recordo que l’oncle em comentava sovint como Josep Carreras, un dels seus deixebles predilectes, s’enrolà a la RAF britànica on li foren encarregats serveis de la més gran responsabilitat. Tot això gràcies a aquella seguretat de vol i d’aterratge i a aquell alt sentit de responsabilitat que s’inculcava a la seva escola, qualitats reconegudes i admi­rades arreu i de les quals tan orgullosos estaven tant els alumnes com llur mestre, en Canudas.

Jordi Moners i Sinyol.

 

 

 

 

 

Canudas fent el servei militar